La Roser té 86 anys, viu sola i no sap on compartir tot allò que porta a dins. Arrossega els estereotips d’una dona que no vol arreglar-se, i que busca al carrer allò que hi havia quan era jove: la conversa. Però encara no sap que això, a l’era digital i de l’individualisme en estat pur, va morint per les cantonades. I és on decideix quedar-se, a les cantonades del barri buscant persones que encara estiguin disposades a dedicar un espai per fer més digna la vida. Read More

L’aprenentatge d’una llengua podria ser la possibilitat de formar part de la comunitat que la parla. L’experiència quotidiana ens porta a concebre-la com una necessitat imprescindible per a tothom que vulgui formar part d’una vida en comunitat que comparteix un parlar. La necessitat d’interrelacionar-nos, com a bèsties interdependents com som, ens porta a superar les converses de pura gestió quotidiana (quina hora és?; quan val?; vull tres peres i quatre taronges; passa’m la sal…) i pensar en la comunicació com a vides quotidianes que es parlen entre elles i s’expliquen, que s’entrecreuen i que construeixen converses on la gent es diu a ella mateixa: explica el que sent, el que viu, el que sap, el que recorda, el que pensa… Read More

D’oficis n’hi havia de tot tipus, alguns ja perduts amaguen històries vives que em fas saber. La nostra societat, una de tantes que tu has viscut, està presa per uns processos de transformació brutal: el capitalisme arrasant la societat mil·lenària dels oficis mata les botigues de barri (fusters, sastres, ferrers…) amb bales fabricades a les grans superfícies. Ara, però, que sembla que hem de saber fer-ho tot i ja no sabem ni qui som, alguns oficis es resisteixen a morir i algun sabater ens arregla les sabates que encara no cal canviar.

Avui també aprenc una mica més de tu, que m’expliques la cultura de l’ofici que s’ha endut la modernitat, aquella colla de persones formidables, entranyables, ara vells. Aquesta vellesa que tant ens agrada, que revaloritzem amb les nostres trobades i li sabem extreure la saviesa dels anys i la memòria històrica de la teva experiència, i de la teva gent.  Read More

1. Dibuixar ciutats

Literalment, del poema n’hem fet un joc. He dibuixat una ciutat de places, carrers i carrerons i tu hi has posat els noms. L’hem carregat de memòria històrica construint relats que es podrien amagar rere cada nom de cada indret, fruit de la teva imaginació. Sense voler-ho, ens hem fet una ciutat a mida. I com no podia faltar, l’hem omplert de vida. T’has inventat qui hi viu en cada carrer i qui es troba al quiosc de la plaça ben d’hora al matí.

Read More