Pol, petit, tu encara no saps qui som ni tampoc no sé si ens sents, però et parlem sovint i ens emocionem quan decideixes moure’t dins la panxa de l’Amaia. D’aquí cinc mesos veuràs des d’on t’escric, ara no t’ho deus ni imaginar. No hi ha cap líquid que ens envolti ni sentim un cor que no sigui el nostre bategant sempre tant aprop.

Read More

Anuncis

Comoditat, propietat, seguretat, preferència i via lliure. L’amo del carrer té nom de cotxe i deixa rastre. I des d’aquí juga amb el poder d’ocupar espai i tenir potència, que és pagada en una gasolinera. Com els homes blancs de certa edat, que ocupen les esferes visibles i amb bones condicions de la vida laboral i social, el motor del vehicle privat és el gran beneficiari de la mobilitat a la ciutat. Cap dels dos no desitgen veure enfrontada la seva posició de privilegi, i si cal, la negaran per totes vies.

Vora seu la bici pedala amb el cost energètic d’un entrepà i un cafè amb llet. Mentre la via del cotxe mai no té opcions de no seguir sinó és perquè decideix parar, la bici busca seguir per les voreres quan sovint deixen de pensar quin lloc ocupa. Els carrers han sigut dissenyats fent prevaldre els criteris de fluïdesa de la dictadura de l’automòbil, com ho ha fet la vida amb el rol masculinitzat.

La bici, però, des d’un espai no pensat per ella, segueix; i assumeix el perill de fer-se un lloc a cada pedalada. La persegueixen mirades de rebuig quan trepitja asfalt i també quan va de peató sense remei. Com els homes que no hi veuen problemes en els comentaris i piropos masclistes amb què embruten el carrer, els cotxes tampoc no reconeixen el fum gris amb què impregnen la ciutat, i molts d’ells no prenen ni consciència d’aquesta situació de privilegi.

Però dalt de dues rodes que patrullen la ciutat, l’aire li recorda la possibilitat de transitar els carrers des d’un altre lloc, sense contribuir a aquest aire gris que no hauria de tenir color. El dia a dia, sinó és perquè la barreja de gasolina i excés de testosterona porta un curtcircuit, no sembla que impliqui un problema de convivència. Qualsevol disputa de la seva hegemonia és presa com un atac i el cotxe accelera el discurs victimista d’una desigualtat.

Sí que se’n parla a les converses de bar, que si el cotxe guixa l’aire i reneguem junts d’aquesta pintada sense qüestionar els hàbits que l’embruten, com aquelles crítiques al masclisme que es pronuncien tallant la veu de les dones que en parlen, sense consciència que perdre aquests privilegis començaria a fer possible un entorn on d’altres persones podrien accedir i gaudir d’un espai públic de més qualitat.

Amb l’aire gris i el masclisme de mestre, respirem a batzegades i la postal real de la ciutat té una fumerada de barret.

Com un globus que flota i es perd entre branques i mirades, la nostra amiga petita, preciosa i amb les galtes plenes de xocolata, vola alt. Potser la seva veu, bonica i dolça, és el vent que pentina les fulles dels arbres i fa moure els camps de blat.

Imagino ser una d’aquestes espigues que pessigolleja l’aire; i que cada persona que cuidem i ens cuida també ho són; amb tiges fràgils i arrels fortes, dansem juntes al ritme de la veu suau que ens ajuda a sentir-nos part d’aquest paisatge.

A l’Anna també li agradaven els camps de blat i parlàvem dels colors i de les ones que feien les espigues; i ara és part d’aquesta vista: un arbre que reguem juntes.

Fem viva la mort que ens interpel·la a cada soroll de fulla i a cada ball de blat. I ens fa sentir humils, finits i prescindibles.

La pluja arriba quan vol, i les pedregades cauen fortes i davant d’això, entenem que la vida no se supera, sinó que s’afronta de cop, sense poder triar quan estem preparades per a fer-ho. L’assumim i ja no ens sentim intocables.

Hem punxat amb les espines de l’espiga la bombolla d’una falsa seguretat quotidiana, i des de la fragilitat més sincera omplim els dies de solidaritats constants i abraçades plenes.

La mort ens ha xivat que allò que enterra el patiment són els suports mutus (ni propietats, ni famílies nuclears, ni diners al banc, ni contractes indefinits). I el que no mata la memòria és viure compartint tot allò que aprenem mentre estem vives: espigues sembrant aprenentatges, collint memòries de qui van ser part d’aquest camp, trepitjant terra, movent-nos juntes, i quan toqui sent adob i part dels qui vindran.

Estimem els suports mutus com la llar més segura; i la memòria, gràcies a qui fem vives les vides de qui ja no hi són que tornen a cada silenci, a cada abraçada, a cada carícia d’aquest vent i a cada gust amarg d’un bombó.

 

Avui fa 2 anys que l’Anna va morir. I avui encara continua ensenyant-nos a viure.

Entre dones assegudes a cadires properes preparades per a recordar amb força la Maria Mercè Marçal i la Montserrat Roig, el record de l’1 d’octubre impregna la sala, com ho fa la coincidència tant present de recordar dones fortes el dia de l’aniversari de la Neus Català. 

Les notes que vibren entre les cordes de la guitarra posen ritme al record recent de l’1O, tot i que no aconsegueixen sintonitzar l’anhel de llibertat amb l’opressió pesant que ocupa tot l’espai mental i tensiona, com la presència masclista de qui anul·la l’altre amb força.

Tot i la presència repressora enganxada a la memòria, la música deixa una remor tranquil·la i intensa, com aquell diumenge ho feia la tendresa de cossos abraçant-se i els mig somriures després de llargues mirades buscant la complicitat dins d’altres ulls. Van ser tantíssimes les persones diverses que van posar el cos i el cap per exercir el dret a vot, que es feia evident el convenciment que l’apolitiquisme era col·laborar amb la posició opressora. I exposar-se a la por era menys dolorós que ser còmplice del trist espectacle repressor.

Les actituds imprescindibles que cuidaven la vida, sorgides de l’autoorganització popular, van crear un nosaltres divers, cuidat i implicat. No hi havia lloc pels líders perquè totes érem imprescindibles: des del veí que baixava galetes, a la que amb l’alegria rebel ajudava a gestionar la por i treure-la dels sacs de dormir i de tants racons on es colava. Juntes la vam anar fent fora amb la força de les abraçades i amb la seguretat de ser un poble organitzat a cada col·legi electoral, a cada cantonada, a cada carrer i a cada poble. Tot i l’intent de preservar l’estratègia de la por per part de l’Estat, es va anar forjant la valentia a base de les cures mútues que van fer de l’atreviment, una alliberació.

El vot de les àvies amb memòria legitimitzaven encara més la diada, com ho feien les cues d’hores amb pressió assegurada que els hi deixaven pas i les aplaudien. I ara compartim el record sense dir-nos res, coincidint en aquest espai i temps musicat, regalant-nos complicitats en format de somriures tan tímids, però tan plens.

El concert toca les últimes notes a poques hores d’acabar el dia que la Neus Català fa 102 anys i recordem amb una llàgrima als ulls aquell “no oblideu mai” que ens va dir a Guiamets un juliol de tren i companyes imprescindibles amb qui ara seiem juntes amb l’1 d’octubre a la memòria.

Ells tenen la força, nosaltres la dignitat. Ells tenen uniformes, nosaltres àvies amb memòria. I tot un poble amb moviment.