Com un globus que flota i es perd entre branques i mirades, la nostra amiga petita, preciosa i amb les galtes plenes de xocolata, vola alt. Potser la seva veu, bonica i dolça, és el vent que pentina les fulles dels arbres i fa moure els camps de blat.

Imagino ser una d’aquestes espigues que pessigolleja l’aire; i que cada persona que cuidem i ens cuida també ho són; amb tiges fràgils i arrels fortes, dansem juntes al ritme de la veu suau que ens ajuda a sentir-nos part d’aquest paisatge.

A l’Anna també li agradaven els camps de blat i parlàvem dels colors i de les ones que feien les espigues; i ara és part d’aquesta vista: un arbre que reguem juntes.

Fem viva la mort que ens interpel·la a cada soroll de fulla i a cada ball de blat. I ens fa sentir humils, finits i prescindibles.

La pluja arriba quan vol, i les pedregades cauen fortes i davant d’això, entenem que la vida no se supera, sinó que s’afronta de cop, sense poder triar quan estem preparades per a fer-ho. L’assumim i ja no ens sentim intocables.

Hem punxat amb les espines de l’espiga la bombolla d’una falsa seguretat quotidiana, i des de la fragilitat més sincera omplim els dies de solidaritats constants i abraçades plenes.

La mort ens ha xivat que allò que enterra el patiment són els suports mutus (ni propietats, ni famílies nuclears, ni diners al banc, ni contractes indefinits). I el que no mata la memòria és viure compartint tot allò que aprenem mentre estem vives: espigues sembrant aprenentatges, collint memòries de qui van ser part d’aquest camp, trepitjant terra, movent-nos juntes, i quan toqui sent adob i part dels qui vindran.

Estimem els suports mutus com la llar més segura; i la memòria, gràcies a qui fem vives les vides de qui ja no hi són que tornen a cada silenci, a cada abraçada, a cada carícia d’aquest vent i a cada gust amarg d’un bombó.

 

Avui fa 2 anys que l’Anna va morir. I avui encara continua ensenyant-nos a viure.

Anuncis

Entre dones assegudes a cadires properes preparades per a recordar amb força la Maria Mercè Marçal i la Montserrat Roig, el record de l’1 d’octubre impregna la sala, com ho fa la coincidència tant present de recordar dones fortes el dia de l’aniversari de la Neus Català. 

Les notes que vibren entre les cordes de la guitarra posen ritme al record recent de l’1O, tot i que no aconsegueixen sintonitzar l’anhel de llibertat amb l’opressió pesant que ocupa tot l’espai mental i tensiona, com la presència masclista de qui anul·la l’altre amb força.

Tot i la presència repressora enganxada a la memòria, la música deixa una remor tranquil·la i intensa, com aquell diumenge ho feia la tendresa de cossos abraçant-se i els mig somriures després de llargues mirades buscant la complicitat dins d’altres ulls. Van ser tantíssimes les persones diverses que van posar el cos i el cap per exercir el dret a vot, que es feia evident el convenciment que l’apolitiquisme era col·laborar amb la posició opressora. I exposar-se a la por era menys dolorós que ser còmplice del trist espectacle repressor.

Les actituds imprescindibles que cuidaven la vida, sorgides de l’autoorganització popular, van crear un nosaltres divers, cuidat i implicat. No hi havia lloc pels líders perquè totes érem imprescindibles: des del veí que baixava galetes, a la que amb l’alegria rebel ajudava a gestionar la por i treure-la dels sacs de dormir i de tants racons on es colava. Juntes la vam anar fent fora amb la força de les abraçades i amb la seguretat de ser un poble organitzat a cada col·legi electoral, a cada cantonada, a cada carrer i a cada poble. Tot i l’intent de preservar l’estratègia de la por per part de l’Estat, es va anar forjant la valentia a base de les cures mútues que van fer de l’atreviment, una alliberació.

El vot de les àvies amb memòria legitimitzaven encara més la diada, com ho feien les cues d’hores amb pressió assegurada que els hi deixaven pas i les aplaudien. I ara compartim el record sense dir-nos res, coincidint en aquest espai i temps musicat, regalant-nos complicitats en format de somriures tan tímids, però tan plens.

El concert toca les últimes notes a poques hores d’acabar el dia que la Neus Català fa 102 anys i recordem amb una llàgrima als ulls aquell “no oblideu mai” que ens va dir a Guiamets un juliol de tren i companyes imprescindibles amb qui ara seiem juntes amb l’1 d’octubre a la memòria.

Ells tenen la força, nosaltres la dignitat. Ells tenen uniformes, nosaltres àvies amb memòria. I tot un poble amb moviment.

 

L’home blanc, de mitjana edat i una oratòria que el salva de tot debat, parla. La noia jove i amb una certa tendència a qüestionar-se constantment, calla. No és gratuït que qui marca una “F” als formularis quan pregunten pel sexe sigui la que no se senti prou legitimada per expressar-se en públic. Com tampoc no ho és que la verborrea pública tingui per mitjà una veu masculina.

Read More

La Roser té 86 anys, viu sola i no sap on compartir tot allò que porta a dins. Arrossega els estereotips d’una dona que no vol arreglar-se, i que busca al carrer allò que hi havia quan era jove: la conversa. Però encara no sap que això, a l’era digital i de l’individualisme en estat pur, va morint per les cantonades. I és on decideix quedar-se, a les cantonades del barri buscant persones que encara estiguin disposades a dedicar un espai per fer més digna la vida. Read More

L’aprenentatge d’una llengua podria ser la possibilitat de formar part de la comunitat que la parla. L’experiència quotidiana ens porta a concebre-la com una necessitat imprescindible per a tothom que vulgui formar part d’una vida en comunitat que comparteix un parlar. La necessitat d’interrelacionar-nos, com a bèsties interdependents com som, ens porta a superar les converses de pura gestió quotidiana (quina hora és?; quan val?; vull tres peres i quatre taronges; passa’m la sal…) i pensar en la comunicació com a vides quotidianes que es parlen entre elles i s’expliquen, que s’entrecreuen i que construeixen converses on la gent es diu a ella mateixa: explica el que sent, el que viu, el que sap, el que recorda, el que pensa… Read More