Amb rostre (i sense sostre)

Qui m’ho havia de dir que et trobaria a faltar, Manel! Home que roda el món i de barba poc afaitada…de tu he après que les vides són més fràgils que el vidre i que el carrer està ple de petjades que no es creuen.

Les teves visites dins d’aquelles quatre parets on m’hi passava les tardes eren sobredosis de realitats amagades que viuen encara que el món les doni per mortes. Ho vares perdre tot perquè et vas perdre a tu mateix, però amb l’esperança de tornar a ser venies a pintar l’autoretrat que el teu voltant guixava. Dels crits de ràbia i dels cops sobre el taulell, fills d’una tarda d’alcohol barat, sortien els missatges més tendres i profunds que amagaves rere la roba bruta i mal trencada.

Et trobo a faltar, Manel. Trobo a faltar els regals trets de brosses, com les llibretes que algú tirà on tu tot ho buscaves; i  els berenars de figues robades que compartíem mentre m’explicaves idees de cooperatives de drapaires i remodelacions de carrers que oblidaven qui oblidava.

Qui m’ho havia de dir, Manel, que trobaria a faltar les tardes que rere el taulell em feies companyia i, sense saber-ho, em donaves les millors lliçons que cap escola ha sabut donar-me.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: