Terra

Germà gran de vuit, primer fill de família humil. I un tren va trencar-ho tot. 14 anys i un paisatge de terra ferma es despertava cada matí davant els seus ulls que, fins aleshores, només miraven cap a dins i ben enrere. La precarietat que el feu marxar d’Extremadura, sol, una nit allà on tot era supervivència, l’empenyia a girar la direcció de les ninetes i enfrontar-se amb el groc del blat i l’accent català de les terres de Ponent.

Els llibres eren tant lluny d’ell com la infància que va deixar enrere quilòmetre a quilòmetre dins d’aquell tren. Un poble amb més camps que persones i una bicicleta ho era tot, i des d’aquest tot pretenia  retornar amb diners el buit que deixà a casa.

De mosso, en una d’aquelles masies on poc entenia, de la masia i de mosso, va fer-se amic de la terra i la convertí en companya de viatge. Les espigues de blat que deixava sense segar somreien davant la innocència d’un infant que es feia adult a cada cop de falç.També ho feien les olives que, oblidades durant la recollida, quedaven abandonades entre fulles que queien vora la soca. Foren hores de sol i de viatges amb mules les que no deixaren que ningú més rigués de la inexperiència.

Ell, la terra i les ganes de viure enviaven junts sobres amb diners, bitllets i monedes que no entenien el canvi de mans fins que eren rebudes amb llàgrimes extremenyes. Donava lliçons a les monedes, i reforçava la força de la resiliència. I així, com la mala herba que creix sense cap dependència, s’alçava ben ferm quan el sol també ho feia.

Durant els estius, passava davant de bancs i bars amb estiuejants llegint o fent tertúlies dels fragments d’històries que els hi explicaven les pàgines de col·leccions vàries i s’empetitia quan pensava que ell tant sols hi entenia de patates, tomàquets i segles d’aigües, allò que sense tenir-ne consciència, era totalment necessari per les persones que llegien. I les que escrivien.

La seva companya, la terra, era el producte de tot el que s’hi feia sobre d’ella. I ell la coneixia pam a pam. Però ningú no n’era conscient perquè no havia passat per cap estudi reglat ple d’exàmens en forma de vòmits. I perquè  la terra no l’havia creat cap ésser  d’aquesta espècie tant sobrevalorada que li’n diuen persona. I fins que els lletrats no s’aproparen a un llibre ben maquetat i referenciat que així ho deia, no van descobrir que l’home que passava cada matí ple d’eines del camp, era un savi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: