Va d’hores i països

eltemps

– Què vols ser de gran?

S’ho pensa i es pensa:

– Mestra, vull ser mestra.- I juga a nines com si tractés de fer classe, ninots d’alumnes i ella, la professora.

– Qui ets? – Ja als 18.

– Sóc estudiant de magisteri.

[Així, en gerundi, com tot allò que anem fent per arribar a contestar amb present].

– Què ets? – [I ja no qui, quan el cos et marca una edat].

– Sóc mestra [i sinó ho hagués sigut contestaria on es va quedar a l’intentar-ho].

I, quan ja era, volia ser més:

– Vull ser directora.

I així, com si la vida caminés sobre una noció de temps disfressada de sentit comú, la projectem sobre imaginaris de passat-present-futur. Com ella, passem per sobre i de puntetes pel present, dissenyant-nos en aquest futur que ha de ser, se’ns dubte, millor que allò passat.

Per què de nena no volia ser nena? – Es pregunta el preguntant.

Perquè es va col·locant sobre aquesta línia ascendent; avança, sempre va endavant i, mentrestant, impregna el llenguatge d’aquesta idea del temps.

I no només ella, també nosaltres.

Parlem de la història dels pobles i el fris cronològic mental es pinta de progrés. Els pobles primitius, frenats de desenvolupament, infantilitzen allò humà; els subdesenvolupats estan més avançats, tenen pràctiques més actuals. Una categoria d’”altres” es situa després dels últims; aquells que, com Qatar, actuen de forma més moderna. Després venim nosaltres que, si classifiquem països en funció de la seva posició en aquesta línia i continuem pensant acríticament, tot apunta que arribarem a la perfecció.

El progrés de la humanitat s’instaura en termes econòmics de manera que com més associades al capitalisme són les seves pràctiques, més avançats es troben sobre aquesta línia ascendent; serà la perfecció la creació d’una economia que floti per sobre dels cossos de les persones i de la terra sense que depengui d’ells?

Sigui com sigui, la idea d’evolució consumista i racista ens domina; s’interioritza aquest concepte de temps en forma de sentit comú, i de plantilla vital; i, tot i que li posem com a cara un rellotge rodó on les agulles van a parar sempre al mateix lloc, des d’aquest imaginari recte mirem el món.

Aquella nena (que volia ser mestra, va ser estudiant i després mestra) un cop jubilada és jubilada [així, en participi, com allò que ja no canviarà]. I de vella, ja no és.

Però és llavors quan algú se li acudeix preguntar:

Què haguessis sigut?

I segura, respon:

Companya, dona, mare, amiga, filla, néta… Jo.

[Tot allò que no cal col·locar sobre la línia recta del temps.]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: