La política de l’apolítica

Hi ha qui camina descalç, altres es mouen amb vehicles i d’altres, no van…

Hi ha qui viu les quotidianitats com una força comuna de transformació, com un devenir subversiu que pot i fa canvis; qui entén que les vides també fan i són polítiques urbanes i socials; econòmiques i de tot tipus. I des de les regnes d’aquesta força performativa s’autoorganitzen per fer dels barris i pobles espais lliures d’indivualismes egocèntrics.

Des de la comunitat i per a ella mateixa fem notar que el demà fa dies que va arribar; i que és fill del que juntes fem i desfem, teixint ordits de somnis amb trames de lluites. Les petjades crítiques i autocrítiques que caminen obrint camí deconstrueixen i construeixen el que som mentre van sembrant llavors i podant esbarzers.

Hi ha qui ho fa descalç i amb les mans; i amb el contacte directe de la terra sent com ningú com es belluguen les plaques tectòniques que fem moure; altres decideixen pujar a vehicles que els separen de la terra i des d’un vidre i un volant, van.

Hi ha, però, qui s’acomoda en l’egocentrisme endogàmic i pobre, assumint una nul·la essència humana, delegant-la als òrgans directius i directors de les societats, que els associen a aquests vehicles sense mirar gaire gens qui els condueix. L’única presa de decisió política es deixa a les mans d’una simple valoració de la direcció que els possibles conductors diuen que prendran. I no caminen.

I des del no ser, deleguen la vida. Com qui puja a una nòria, fan voltes sobre una terra que ni toquen ni controlen. La miren i, des d’una falsa còmoda posició, prenen la solitud d’una crítica distant com a forma de viure, com si saltar i caminar no ens fos propi.

Deleguen allò polític que som fent política de l’apolítica, la del deixar fer amb la consciència tranquil·la. I com si la vida fos valorar la trama d’una pel·lícula, opinen tot fent un cafè que no els cal saber d’on ve ni com tracten a qui els serveixen, tampoc els importa el quan ni l’on;  el demanaran com els agrada i, sense saber-ho jugaran a fer la política del “no ser”. I, sense caminar, posaran traves  a un caminar col·lectiu, a una sembra comuna plena de brots d’una societat regida pel poder popular.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: