Del podria al poder

Podria, un professor, ser un aprenent; podria, també, ser ignorant del que aprèn l’alumne.

Podria, si pogués esborrar de les retines aquesta imatge jerarquitzada de la capacitat de saber que condiciona el concepte de pedagogia. Si s’obvia la igualtat d’intel·ligències i s’ordenen les persones en una escala de capacitats estem destinats a sotmetre’ns a la societat de la submissió, supeditats als propietaris de les claus de tot coneixement que cedeixen als professors tones de sabers que expliquen a trossos, amb pastilletes de pregunta-resposta,  a qui no sap res; i així es forma un rol d’alumne que, des de la passivitat d’escoltar sense ser partícip del que escolta, pren apunts i no dubta que qui ensenya ho sap tot. Jacques Rancière, filòsof francès, d’aquesta subordinació de les intel·ligències li’n diu pedagogia de l’atontament.

Però totes, sense mestres, hem sabut i pogut parlar, dins d’un món de realitats i d’interpretacions complexes, de significats i significants plurals, diversos i ben variats. I si hem estat capaços d’aprendre això tan complex, per què neguem la capacitat de continuar-ho fent?

Podria, el professor, ser un company més. Podria ser una intel·ligència que ajuda a despertar-ne una altra, que ensenya sense haver de transmetre coneixements; que impulsa l’aprenent a utilitzar les seves pròpies eines, que motiva per anar més enllà del vòmit de les explicacions… Podria ser-ho si, en comptes d’actuar com a autoritat magistral fent de barrera entre la matèria i l’aprenent, decidís fer de mediador entre el què i el qui. Si el coneixement és lliure, per què posar-hi fronteres?

El coneixement no té propietat; flueix de les relacions fruit de les interaccions entre persones; els sabers circulen sense titularitats privades, lliures d’amarar qualsevol disposat a amarar-se de saber. No podem signar escriptures de propietat del coneixement perquè no ha estat de ningú que no sigui nostre.

Si s’accepta que els sabers són comunals no hi ha jerarquies que valguin. Si partim de la consciència del poder saber, podem deixar de delegar les decisions de la vida quotidiana a aquell que el sabem savi. Podem saber, i juntes aprendre encara més; podem, també,  vincular-nos a sabers quotidians que ens permetin tenir consciència de les condicions materials, polítiques, afectives, històriques i socials de la nostra vida i intervenir en elles des de l’autoorganització de sabers apresos comunalment, perquè és des de les veus dels que viuen i que volen continuar-ho fent, on hi ha la font de l’aprendre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: