Sobre el procés (i els processos)

Sóc d’una terra que m’importa molt més que un país. D’una terra que la volen fer recta i que respira un aire que ja no ventila; una terra que, al gust d’uns pocs, viu sotmesa a polítiques que no regulen la seva cura; aconseguiran que mirem els arbres als museus?

Sóc d’estimar persones, més que vots. De qui cura al que cura, de qui coopera per cuidar-nos juntes i fer-nos un humil racó en aquest planeta; el més humil possible, que la terra que estimo no ens necessita, però nosaltres sí que la necessitem a ella.

Sóc més de democràcia directa, que de parlamentària; aquella que des del carrer de cada vila i poble, construeix el comú amb el forner, la quiosquera, el botiguer i la dona que llegeix el diari a la mateixa cadira i hora de cada dia.

Sóc de les que creu amb les xarxes, i més si són afectives; dels qui dóna voltes a la micropolítica dels grups i de les relacions, i que somia amb una política dels afectes i de les quotidianitats. Dels qui treballen colze a colze des d’aquí amb primera persona del plural. Dels qui deconstrueixen categories fixades de persones i coses; els qui d’una ampolla en fan una làmpara i, d’una persona sense llar, un savi de carrer.

Quan el procés de construcció d’un país oblida tot això passa tot el contrari. La falta de respecte d’uns posa en evidència que continuo estimant-me més les persones, i la terra. I que el vot llegit des del nerviosisme i la impaciència, que trenca tot el que entenc per construcció col·lectiva i política efectiva, no val res.

Sóc dels qui volen la independència, la independència de polítiques i relacions que ofeguen la vida. Una independència que li calen processos, amb plural, i no només un de sol amb resultats concrets; processos que revaloritzen les narracions de les hores laborals, de les relacions familiars i de les tardes d’hivern. Perquè la història no és un relat a batzegades; el dia a dia i les persones petites que caminen la construeixen molt més que els pactes finals.

Si hem de posar-hi una bandera a aquesta construcció —que no és nova, fa dies i generacions que treballen per viure’ns— que sigui feta de fulles caduques, que es podreixi i floreixi quan ho hagi de fer, perquè així ho vol la terra, i la seva gent. I així fem homenatge al mot “humilitat”, que no és res més que això, l’humus, el sòl, la terra; una bandera que no voli pels aires, i que toqui de peus a terra.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: