Prescripció de llaços comunitaris

Cada dia s’aixeca a la mateixa hora, i mig adormida fa el mateix d’ahir i de demà,  sense pensar-hi gens. Seguint amb l’automatisme matiner que la deixa viure amb la son una estona més, camina fins la parada de l’autobús.

Segons qui hi ha sap quan tardarà el bus o si ja ha passat; l’entrecreuament de tantes rutines té això, no calen els rellotges. El veí que passeja el gos l’avisa que aviat arribarà el noi que mira els horaris una i altra vegada; després vindrà l’àvia que, un cop dins el bus, dirà al conductor que avui tampoc plourà, i que res no tornarà a netejar l’aire d’aquesta ciutat. La Júlia tornarà a dir bon dia al pare dels nens, i rebrà per resposta el seu tímid moviment de sella. Com cada matí, s’espera aprop perquè sap que a la següent baixaran després d’una baralla infantil per ser el primer d’apretar el botó d’stop. L’home que ocupa tot l’espai que rodeja la barra per aguantar-se la continua incomodant amb les seves mirades de superioritat i els seus anars i venirs d’esbufegs quan algú s’apropa a la zona que ell entén com a seva, que és molta.
Algun dia, i per pura coincidència, trobarà comprant verdures la dona que cada dia seu al seient del radere del bus. Es saludaran mentre buscarà per la memòria adormida l’entorn que les ha fet conèixer. I el dia següent reviuran el mateix viatge i es somriuran entenent d’on venia conéixer-se.
Altra cop la Júlia voldrà comptar quantes vides tan diverses es deuen creuar a la ciutat en un temps relativament llarg i en tants pocs metres quadrats sense saber els uns dels altres.
I així cada dia de l’any, fins al solstici d’estiu que deixarà d’agafar el bus com, probablement, els nens que devien anar a l’escola. I com cada any, li rondarà pel cap la idea de proposar un esmorzar al bus per desitjar-se bon estiu entre qui comparteix l’anar junts a començar el dia. Fins al setembre, que tornaran a reviure la comunitat busera que es comunica amb el seu llenguatge no verbal ben rutinari i propi dels matiners d’una setmana urbana.

***

La ciutat és plena de gent que pateix d’una malaltia moderna molt urbana, la solitud. Quantes persones deuen desitjar espais de trobada on més enllà de compartir converses per gestions quotidianes (- Quan val?; – Tens foc?; – Sí, estenem una rentadora; etc.) tenen temps per la comunicació real, aquella que ens preguntem com estem i què hem fet avui? Quantes persones, després d’anars i venirs, obriran la porta de casa i trobaran la tele ocupant l’espai per parlar de la vida sense l’objectiu de resoldre la supervivència diària? Quantes persones del bus no dinen corrent ni sols i fan sobretaules llargues? Quantes persones tenen converses de relació reals?

Les vides accelerades per poder sobreviure no deixen temps per viure. Hi ha una plaga de solitud que es diagnostica als transports públics i als sofàs de davant les teles que mata els vincles. Però els metges no acostumen a prescriuen llaços comunitaris, i continuen confonen els símptomes amb els d’una depressió que paliaran amb pastilles.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: