El patriarcat que tot ho toca

Com una força sobrenatural que ho decideix tot i que no deixa assenyalar a ningú, tot allò invisible de les relacions humanes i dels projectes comuns li recauen a sobre sense cap dubte que la distribució pot ser una altra.

L’Elna, jove, però sobretot dona, estudia magisteri, és germana, filla, amiga, treballa a un forn de pa, està participant d’una campanya per fer front als preus abusius de l’habitatge i no té temps per descansar.

17 anys de gènere femení i moltes actituds que es donen per suposades la porten a fer el dinar, a cuidar, a preparar festes d’aniversari, a treure l’escombra quan ningú no ho ha fet, a encarregar-se de gestionar el correu, però a parlar poc en públic; a fer cafès per cuidar la Maria, la Berta, el Roger, l’Oriol i la seva mare; i ser activa en la resolució de tot allò emocional. A la feina també cuida, i pregunta per l’àvia, el metge, la calor i la vida als seus companys. La neteja al forn no la fa, es relega a una altra dona, que a part de ser dona, és migrada.

Com un monstre que impregna les formes de ser i estar, l’Elna assumeix les tasques que només es reconeixen si no funcionen quan l’encarregat verbalitza que no pot sostenir-les; però sempre calla quan és ella la que no pot més. Les reunions mai no és una tasca que comparteixin.

S’omple de ràbia quan la sobrecàrrega invisible de la vida, com l’acumulació d’emocions de tota situació i persona propera, la presència d’informacions i sensacions de vides amigues, la interiorització de pors que no són seves, la necessitat de mediar sempre a tota relació, la cura de l’entorn físic i no tant físic i les tasques quotidianes, les seves i les invisibles que li deleguen, la superen.

I un dia plora en públic; tres homes fan el cafè a la barra, mentre altres dones compren el pa per dinar; pensa que no és casualitat que per unes “la barra” sigui de pa, i per d’altres sigui de bar. Les dones callen, i els homes riuen i parlen dels seus pits inflats, “és tota còlera, deu arribar la regla”.

S’amaga al rerefons de la botiga i es posa una cançó que la tranquil·litza; però, com sempre, un anunci l’interromp: va d’una colònia que funciona d’excusa per posar la noia al servei del plaer d’un home. No el pot treure, l’ha de sentir sencer per arribar a aquella cançó que li dóna força.

Un cop canalitzada la ràbia comença a pensar que no tots els éssers masculins viuen amb els ulls tapats davant de tants privilegis; i ja és a punt d’enviar un missatge per donar les gràcies a les excepcions quan la consciència li recorda que així torna a normalitzar el patriarcat que s’escampa a la seva vida com l’oli que tot ho taca.

Avui l’Elna marxa al ritme de la ràbia i no diu ni adéu. Enfadada amb la força que tot ho atrau i que regala privilegis a costa de la càrrega de les dones com ella, no s’atreveix a culpabilitzar cap actitud de ningú; només té ulls per aquesta realitat que tot ho pensa i normalitza.

De camí li pesa no haver dit adéu i li ressona el malestar que pot haver deixat rere seu; des d’on està també perpetua i deixa que el masclisme que tot ho mou torni a posar nom a les seves llàgrimes. Mentrestant, sent, de fons, un jove que la crida amb nefastos comentaris dedicats al seu cos; l’Elna l’insulta. I una altra veu d’una altra vorera confon la ràbia amb la histèria i li regala un comentari que li qüestiona els modals.

L’Elna trepitja fort perquè no té forces per rendir-se.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: