Arxius

Trepitjant el món

Com un globus que flota i es perd entre branques i mirades, la nostra amiga petita, preciosa i amb les galtes plenes de xocolata, vola alt. Potser la seva veu, bonica i dolça, és el vent que pentina les fulles dels arbres i fa moure els camps de blat.

Imagino ser una d’aquestes espigues que pessigolleja l’aire; i que cada persona que cuidem i ens cuida també ho són; amb tiges fràgils i arrels fortes, dansem juntes al ritme de la veu suau que ens ajuda a sentir-nos part d’aquest paisatge.

A l’Anna també li agradaven els camps de blat i parlàvem dels colors i de les ones que feien les espigues; i ara és part d’aquesta vista: un arbre que reguem juntes.

Fem viva la mort que ens interpel·la a cada soroll de fulla i a cada ball de blat. I ens fa sentir humils, finits i prescindibles.

La pluja arriba quan vol, i les pedregades cauen fortes i davant d’això, entenem que la vida no se supera, sinó que s’afronta de cop, sense poder triar quan estem preparades per a fer-ho. L’assumim i ja no ens sentim intocables.

Hem punxat amb les espines de l’espiga la bombolla d’una falsa seguretat quotidiana, i des de la fragilitat més sincera omplim els dies de solidaritats constants i abraçades plenes.

La mort ens ha xivat que allò que enterra el patiment són els suports mutus (ni propietats, ni famílies nuclears, ni diners al banc, ni contractes indefinits). I el que no mata la memòria és viure compartint tot allò que aprenem mentre estem vives: espigues sembrant aprenentatges, collint memòries de qui van ser part d’aquest camp, trepitjant terra, movent-nos juntes, i quan toqui sent adob i part dels qui vindran.

Estimem els suports mutus com la llar més segura; i la memòria, gràcies a qui fem vives les vides de qui ja no hi són que tornen a cada silenci, a cada abraçada, a cada carícia d’aquest vent i a cada gust amarg d’un bombó.

 

Avui fa 2 anys que l’Anna va morir. I avui encara continua ensenyant-nos a viure.

Anuncis

L’home blanc, de mitjana edat i una oratòria que el salva de tot debat, parla. La noia jove i amb una certa tendència a qüestionar-se constantment, calla. No és gratuït que qui marca una “F” als formularis quan pregunten pel sexe sigui la que no se senti prou legitimada per expressar-se en públic. Com tampoc no ho és que la verborrea pública tingui per mitjà una veu masculina.

Read More

La Roser té 86 anys, viu sola i no sap on compartir tot allò que porta a dins. Arrossega els estereotips d’una dona que no vol arreglar-se, i que busca al carrer allò que hi havia quan era jove: la conversa. Però encara no sap que això, a l’era digital i de l’individualisme en estat pur, va morint per les cantonades. I és on decideix quedar-se, a les cantonades del barri buscant persones que encara estiguin disposades a dedicar un espai per fer més digna la vida. Read More

L’aprenentatge d’una llengua podria ser la possibilitat de formar part de la comunitat que la parla. L’experiència quotidiana ens porta a concebre-la com una necessitat imprescindible per a tothom que vulgui formar part d’una vida en comunitat que comparteix un parlar. La necessitat d’interrelacionar-nos, com a bèsties interdependents com som, ens porta a superar les converses de pura gestió quotidiana (quina hora és?; quan val?; vull tres peres i quatre taronges; passa’m la sal…) i pensar en la comunicació com a vides quotidianes que es parlen entre elles i s’expliquen, que s’entrecreuen i que construeixen converses on la gent es diu a ella mateixa: explica el que sent, el que viu, el que sap, el que recorda, el que pensa… Read More