Arxius

Uncategorized

Entre dones assegudes a cadires properes preparades per a recordar amb força la Maria Mercè Marçal i la Montserrat Roig, el record de l’1 d’octubre impregna la sala, com ho fa la coincidència tant present de recordar dones fortes el dia de l’aniversari de la Neus Català. 

Les notes que vibren entre les cordes de la guitarra posen ritme al record recent de l’1O, tot i que no aconsegueixen sintonitzar l’anhel de llibertat amb l’opressió pesant que ocupa tot l’espai mental i tensiona, com la presència masclista de qui anul·la l’altre amb força.

Tot i la presència repressora enganxada a la memòria, la música deixa una remor tranquil·la i intensa, com aquell diumenge ho feia la tendresa de cossos abraçant-se i els mig somriures després de llargues mirades buscant la complicitat dins d’altres ulls. Van ser tantíssimes les persones diverses que van posar el cos i el cap per exercir el dret a vot, que es feia evident el convenciment que l’apolitiquisme era col·laborar amb la posició opressora. I exposar-se a la por era menys dolorós que ser còmplice del trist espectacle repressor.

Les actituds imprescindibles que cuidaven la vida, sorgides de l’autoorganització popular, van crear un nosaltres divers, cuidat i implicat. No hi havia lloc pels líders perquè totes érem imprescindibles: des del veí que baixava galetes, a la que amb l’alegria rebel ajudava a gestionar la por i treure-la dels sacs de dormir i de tants racons on es colava. Juntes la vam anar fent fora amb la força de les abraçades i amb la seguretat de ser un poble organitzat a cada col·legi electoral, a cada cantonada, a cada carrer i a cada poble. Tot i l’intent de preservar l’estratègia de la por per part de l’Estat, es va anar forjant la valentia a base de les cures mútues que van fer de l’atreviment, una alliberació.

El vot de les àvies amb memòria legitimitzaven encara més la diada, com ho feien les cues d’hores amb pressió assegurada que els hi deixaven pas i les aplaudien. I ara compartim el record sense dir-nos res, coincidint en aquest espai i temps musicat, regalant-nos complicitats en format de somriures tan tímids, però tan plens.

El concert toca les últimes notes a poques hores d’acabar el dia que la Neus Català fa 102 anys i recordem amb una llàgrima als ulls aquell “no oblideu mai” que ens va dir a Guiamets un juliol de tren i companyes imprescindibles amb qui ara seiem juntes amb l’1 d’octubre a la memòria.

Ells tenen la força, nosaltres la dignitat. Ells tenen uniformes, nosaltres àvies amb memòria. I tot un poble amb moviment.

 

Anuncis